En GERARD escriu:
(Fotografia: Juan Miguel Morales)
Una cara sense creu
Un que mira al que no es mostra
Una zaga, no una figa, que no ziga
Un pany que no ha trobat la porta
Una nina fora d’ull
Un cor que no ha tastat la sang
Un sitar absent de raga
Un fang que no ha acollit amant
Un racó sense univers
Un microbi a un món estèril
Un misteri a un forat negre
Creu que es mostra
Fent zigues rere la porta
Ulls que ploren sang
Raga eterna dels amants
Univers de pols estèril
Un misteri prou alegre
Bicefàlia en blanc i negre
Just abans del darrer vers
* * *
En DANIEL escriu:
(Fotografia: Josep Tomàs)
Res passa, tot reneix, creix,
es vesteix del millor perfum,
emergeix el fum, en un no-res,
perfumat quedava el primer bes,
el darrer, després de tot, morí,
en un pergamí fet de llàgrimes.
Salades com la mare de la mar,
dins el constant avançar mut,
emmudit pel crit del darrer sospir,
descalces les ones per seguir ací.
I caminem, nus d’ulls i de mel,
ens rebolquem amb mirada nua,
d’aquella mig diürna, mig nocturna,
farem entremaliadures sense mals,
sense molsa si la llum no brolla,
no rutlla, com una au moribunda.
Neixo quan moro i sempre aquí,
ací, allà, i encara més endins,
cercaré la penyora sense hora,
el destí del darrer vers marí,
canviaré el cert rumb de tot,
perquè les coses ja tornen,
es despullen com vent silent.
Després de tot, som el moment,
el just instant de penombra, llum,
i doncs, a la foscor brilla el cor,
brillants són les formes àcrates,
en elles el destí es fa sense marge,
sense masses ombres magres, àcides,
màgiques com les línies, mai opaques.
Callaré, abans al veu no sigui trampa,
abans no sigui parany, sento arreu,
les teves passes, mai, mai cansades.
El vers darrer, el darrer vers, a l’entrada,
tants anys bicèfals ara troben el cervell,
tantes dualitats han trobat el company,
la companya, la teva nina, d’ulls eterns.
Bicefàlia 