Bicefàlia IX

Estem escrivint sobre un tros de passat
en forma d’agenda de l’any 2000,
l’any que començava el futur del món,
i des d’aquí podem dir sense por a incidir
en un present que és de futur avui aquí.
Ara les coses són futur d’estels,
llum arreu del passat de mel,
de tros de cel, de passes i anhels,
cal reconquerir el vell somni,
l’orgasme mental i corporal.
Ahir les formes eren de fum de somnis desperts
llençats al cel amb sagetes de vent
que avui encara corrent perseguim,
aprenent a volar per les carreteres del cel,
que havíem d’inventar abans de tu.
El vel del cel és un tresor al cor,
el vent de ponent ara és llevant,
cim un encanteri ànima-animal,
que desperti i desvetlli, els segles,
guarits per les imatges tortes.
Per un forat de cuc resseguirem les paraules,
que anem dictant a les orelles del temps.

Gerard escriu

Daniel escriu

Bicefàlia VIII

En un desembre de fam al ventre
de la imaginació marítima
cel rogent de blanca nit dolça,
al compàs del run run que fa la sang,
corrent pel cos cap al cervell
pintant de paisatges de puja en blanc i negre,
a les finestres de les paraules
nues són les imatges retrobades,
entre la tendresa del traç veloç,
per l’espinada del castell de carn i ossos,
circules vestida de pell i desig
com una llum que canta amb veu de sirena,
les albes dansen balls acrobàtics
de nit s’encenen les llums del castell,
amb una mirada d’estels i clarors.
I quan més fred és el meu pols sincopat
i més gran és el foc del meu rebost,
obres la porta entre les torres de les teves muralles,
allà on la mar es desferma, ferma,
la llavor del cor de la claror,
llum plena de la tendresa,
pedra filosofal de l’amor.

 

Gerard escriu

Daniel escriu

Bicefàlia VII

I potser correm només perquè volem
imaginem i somniem i sentim
fins que les sensacions creen el que és cert.
Creem i vivim al ritme de la il·lusió,
imaginem el món que ens somriu,
l’abracem amb el destí que ens besa,
i que de tant en tant, tentineja i
ens escup a la cara i ens mostra
la carcassa de Micky Mouse del llop pollós.
En Panoràmix es vesteix de xarxa
mentre ens televisa la imatge
milers de llums de colors intensos,
de perfils flotants i immensos
que arrosseguen els desitjos i les pors
cap a les profunditats de la tarda solejada.
Suquem el suc amb ales de nou perfum,
fem fum, albada plena de llums, molls,
penetrem la fonda poesia del temps.
Caminem mirant de no trepitjar massa paraules
i triem les millors per fer una muntanya
a la que pujar per observar el buit als nostres peus.

 

Gerard escriu

Daniel Escriu

Bicefàlia VI

Em costa d’acceptar
que algú regui les flors
del jardí que estimo encara.
Que creixi el verd més bonic
no té sentit dins la foscor,
hi ha color quan visc sense claror?
Però per més que desespero
sempre s’acaba encenent una llum endins,
de somni, de desig, d’aventura i vida.
I m’aixeco, no em vull enfonsar,
nedaré amb la força del vers,
escriuré per sorgir del forat tort,
del racó del budell d’un ase mort,
per on l’aire no hi passa
ni s’hi perd el temps ni la sort.
Aquí el món no té jardí ni somni,
som nosaltres els qui imaginem
allò que volem amb qui volem i volem…

 

Daniel escriu

Gerard escriu

Bicefàlia V

Paradís cap al passadís (D.Ferrer/G.Quintana)

Passen les passes pel passadís cap al paradís,
obren llisquets que escapcen la closca de l’eclipsi
entre la lluna dels teus ulls i el sol del cargol
i l’enyor del poll que havia mamat la sang de la teva nit mental,
tots tenim un llop que habita al passadís del paradís
i una closca dins la que ballem lliures fins que cau el vel de la nit,
vel a vel encenem eclipsi, lluna, sol, cargol… i nit.

Volen les ales blaves de l’horitzó rogent cap al nou encís
mentre les ales de foc són ales blanques, roents,
i les ales verdes es podreixen al fons de caixes fosques, d’acer infinit.
Es fonen amb el desig, misticisme al mirall del paradís,
sense fons, cauen poemes rosegades tacades de llavis imprudents,
passatgers del vers darrer, volem a mitjanit, plegats,
sobre estores de fum angelat filades amb llum d’etern estiu
sàvies, les àvies, teixeixen somnis a la llum de la llar de cel,
amb els ossos lleugers coberts de cuir embellit per la generositat del temps
creuen les cames, llueixen les botes, llueix tot l’acer
carreteres de plata i camps de ferralla, seguint les petjades del vent
carrerons plens de matolls, de palla, tiges de flors salvatges,
la lluna és una espina, un ganivet de punxa pàl·lida, una falç que ens desmaquilla.

Daniel escriu

Gerard escriu

Bicefàlia IV

Clímax gòtic (G.Quintana/D.Ferrer)

Sargantanes i llambordes vora el pi,
les antenes atentes a les illes valentes,
i les bosses de brossa amb els budells oberts
com esquelets de pintura obtusa a les deixalles
on les mans fredes troben eines contra l’absència,
i les calentes fan un niu, un cau, a les veles,
on les tèbies jeuen amb un silenci de jutge,
tíbies, ossos, freds o fosos, juguen, sucosos,
tinc un secret al nas que avui desvetllaré,
i quan sorgeixi no us espanteu, no és cap creu
només l’olor del teu cos estès sobre la pau dels teus cabells,
el ventre sent que penetra una llum que ve d’arreu,
s’apaga i s’encén a una velocitat que no copsarem mai,
grinyolen les cames, xerriquen les dents, la llengua s’arronsa,
els segons són les restes d’ungles rosegades i els minuts són les pells,
ment a ment neix el sentiment de tenir-te complerta
la teva espinada es cargola i fa girar un cop més el temps,
torno a ser un nadó i el meu cos torna al teu ventre,
i esclato dins teu i esquitxem junts el cel com dos estels més,
mullem el gòtic, passatger entre passatges, ja tot és a dins.

Gerard escriu

Daniel escriu