Bicefàlia VI

Em costa d’acceptar
que algú regui les flors
del jardí que estimo encara.
Que creixi el verd més bonic
no té sentit dins la foscor,
hi ha color quan visc sense claror?
Però per més que desespero
sempre s’acaba encenent una llum endins,
de somni, de desig, d’aventura i vida.
I m’aixeco, no em vull enfonsar,
nedaré amb la força del vers,
escriuré per sorgir del forat tort,
del racó del budell d’un ase mort,
per on l’aire no hi passa
ni s’hi perd el temps ni la sort.
Aquí el món no té jardí ni somni,
som nosaltres els qui imaginem
allò que volem amb qui volem i volem…

 

Daniel escriu

Gerard escriu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: