Tinc els dits plens de dubtes
i l’esquena vestida de punxes,
com un punk a la deixalleria
tornaria a ser aquell estel
que veig per la finestra oberta
on la mort m’espia i m’espera.
Aquella ombra sempre alerta
com una arma amb mà dubtosa,
com una febre mal apresa
que despulla la vida i l’escena.
El suïcidi mai ha estat…
…el meu fort… no…
La roda no és pels covards
i he de saber on em llença.
Va girant, el fred no glaça,
malgrat aquella llum fosca
que em talla el cor amb l’espasa,
i apaga la veu de l’aire.
No he après més de la vida
sinó de la mort si no em mires.
Com un relat que no té mida
fins que no arriba a port el darrer mot
i aleshores despertes ganes de viure,
aturant les estones,
de sobte deixes d’escriure i t’aixeques,
i et sents fora de pell i de merda,
desfermes l’ira dels Déus
que llencen pols d’odi a la terra.
* * *
Gerard escriu
Daniel escriu
Bicefàlia 