Bicefàlia, eterna diàspora de llengües enceses
Aquest projecte neix a unes golfes del barri Gòtic de Barcelona. Entre cargolins, musclos, rialles, somriures, paraules, música i mirades. Neix com una flama dual, com un cos de dos caps, com una llengua bicèfala. Un poema que s’endú la xarxa de cap en cap, tal com raja, l’escriptura automàtica fa la resta, ho fa tot, sense pensar-ho gaire ni gens, deixant que flueixin els versos, duals, un mà a mà continuo, dues ments nues que volen lliures, cap a la llum.
Bicefàlia 
Març 31, 2010 a 2:02 pm
El drac de dos caps llançarà flames al vent en forma de mots eterns. Que es prepari Sant Jordi… Ja no és temps de sants… ja no és temps d’herois… Ara és el moment de dir la vostra, sense quedar bé. Destruïu els tòpics en recerca de l’espontaneïtat de la transparència en un món de fal·làcies fictícies i dirigides.
Dugueu-nos a la llum però no de cop… poc a pooooooc!
Agost 19, 2010 a 11:23 pm
Moltes gràcies de la part del foc, el tarannà de la llengua dual és no cedir mai, és sempre estar a l’aguait, és lluitar, obrir-se pas a la llum, de manera esglaonada, pujant d’una a una les escales, avançant o tot d’una reculant, agafant aire, o sorgint de les paraules més nues i entranyables, que no s’aturi mai la força que ens fa lliures i plens. Força bicefàlia i que la nostra tempesta d’avui sigui llum del sol del demà, que la llum del sol faci evaporar l’aigua que caurà, pas a pas, al cau de les paraules nues…
El sol de la llum de les parpelles obertes ens porta a la tendresa del teu mirar, que mai no s’aturin les ànsies d’escriure un nou avui, nou demà.
Daniel