Bicefàlia V

Posted in Uncategorized on Desembre 4, 2010 by bicefalia

Paradís cap al passadís (D.Ferrer/G.Quintana)

Passen les passes pel passadís cap al paradís,
obren llisquets que escapcen la closca de l’eclipsi
entre la lluna dels teus ulls i el sol del cargol
i l’enyor del poll que havia mamat la sang de la teva nit mental,
tots tenim un llop que habita al passadís del paradís
i una closca dins la que ballem lliures fins que cau el vel de la nit,
vel a vel encenem eclipsi, lluna, sol, cargol… i nit.

Volen les ales blaves de l’horitzó rogent cap al nou encís
mentre les ales de foc són ales blanques, roents,
i les ales verdes es podreixen al fons de caixes fosques, d’acer infinit.
Es fonen amb el desig, misticisme al mirall del paradís,
sense fons, cauen poemes rosegades tacades de llavis imprudents,
passatgers del vers darrer, volem a mitjanit, plegats,
sobre estores de fum angelat filades amb llum d’etern estiu
sàvies, les àvies, teixeixen somnis a la llum de la llar de cel,
amb els ossos lleugers coberts de cuir embellit per la generositat del temps
creuen les cames, llueixen les botes, llueix tot l’acer
carreteres de plata i camps de ferralla, seguint les petjades del vent
carrerons plens de matolls, de palla, tiges de flors salvatges,
la lluna és una espina, un ganivet de punxa pàl·lida, una falç que ens desmaquilla.

Daniel escriu

Gerard escriu

Anuncis

Bicefàlia IV

Posted in Uncategorized on Desembre 4, 2010 by bicefalia

Clímax gòtic (G.Quintana/D.Ferrer)

Sargantanes i llambordes vora el pi,
les antenes atentes a les illes valentes,
i les bosses de brossa amb els budells oberts
com esquelets de pintura obtusa a les deixalles
on les mans fredes troben eines contra l’absència,
i les calentes fan un niu, un cau, a les veles,
on les tèbies jeuen amb un silenci de jutge,
tíbies, ossos, freds o fosos, juguen, sucosos,
tinc un secret al nas que avui desvetllaré,
i quan sorgeixi no us espanteu, no és cap creu
només l’olor del teu cos estès sobre la pau dels teus cabells,
el ventre sent que penetra una llum que ve d’arreu,
s’apaga i s’encén a una velocitat que no copsarem mai,
grinyolen les cames, xerriquen les dents, la llengua s’arronsa,
els segons són les restes d’ungles rosegades i els minuts són les pells,
ment a ment neix el sentiment de tenir-te complerta
la teva espinada es cargola i fa girar un cop més el temps,
torno a ser un nadó i el meu cos torna al teu ventre,
i esclato dins teu i esquitxem junts el cel com dos estels més,
mullem el gòtic, passatger entre passatges, ja tot és a dins.

Gerard escriu

Daniel escriu

BiCefàlia III

Posted in Uncategorized on Abril 10, 2010 by bicefalia

En GERARD escriu:

(Fotografia: Juan Miguel Morales)

Una cara sense creu
Un que mira al que no es mostra
Una zaga, no una figa, que no ziga
Un pany que no ha trobat la porta

Una nina fora d’ull
Un cor que no ha tastat la sang
Un sitar absent de raga
Un fang que no ha acollit amant

Un racó sense univers
Un microbi a un món estèril

Un poema sense vers
Un misteri a un forat negre

Creu que es mostra

Fent zigues rere la porta

Ulls que ploren sang

Raga eterna dels amants

Univers de pols estèril

Un misteri prou alegre

Bicefàlia en blanc i negre

Just abans del darrer vers

* * *

En DANIEL escriu:

(Fotografia: Josep Tomàs)

Res passa, tot reneix, creix,
es vesteix del millor perfum,
emergeix el fum, en un no-res,
perfumat quedava el primer bes,
el darrer, després de tot, morí,
en un pergamí fet de llàgrimes.

Salades com la mare de la mar,
dins el constant avançar mut,
emmudit pel crit del darrer sospir,
descalces les ones per seguir ací.

I caminem, nus d’ulls i de mel,
ens rebolquem amb mirada nua,
d’aquella mig diürna, mig nocturna,
farem entremaliadures sense mals,
sense molsa si la llum no brolla,
no rutlla, com una au moribunda.

Neixo quan moro i sempre aquí,
ací, allà, i encara més endins,
cercaré la penyora sense hora,
el destí del darrer vers marí,
canviaré el cert rumb de tot,
perquè les coses ja tornen,
es despullen com vent silent.

Després de tot, som el moment,
el just instant de penombra, llum,
i doncs, a la foscor brilla el cor,
brillants són les formes àcrates,
en elles el destí es fa sense marge,
sense masses ombres magres, àcides,
màgiques com les línies, mai opaques.

Callaré, abans al veu no sigui trampa,
abans no sigui parany, sento arreu,
les teves passes, mai, mai cansades.

El vers darrer, el darrer vers, a l’entrada,
tants anys bicèfals ara troben el cervell,
tantes dualitats han trobat el company,
la companya, la teva nina, d’ulls eterns.

BiCefàlia II

Posted in Uncategorized on Abril 5, 2010 by bicefalia

En GERARD escriu:

(Fotografia: Juan Miguel Morales)

Só de versos digitals
Diàleg malgrat la distància
Generadors de ginesta
Superats els vells calvaris
Demolidors de l’ànsia

Les imatges com un clam
Un radiant dilluns de Pasqua
El vent del nord, la llum del sud
Cada salm és un nou llamp
Sol a sol que escalfa l’aigua

La competició és l’esquer
La fam de l’ham imantat
Ens aplega en un embut
I ens escup, focs d’artifici
Fugissers de llibertat

L’horitzó té 360º
Empeses pel vent del batec
Les ales, les aus en cercles
La direcció de les passes
Dibuixen crits al seu bec.

El buit és la forma
La imaginació, la norma
La llibertat, un encert
La por sol ser col·lectiva
En la individualitat, la fe.
La bicefàlia, una porta.

* * *

En DANIEL escriu:

(Fotografia: Josep Tomàs)

Les imatges ompliran el buit,
vuit segons ens il·luminaran,
vertebrarem el vers, vela, vent,
en un moment de veure sol,
de veure lluna, entre els dos,
monstres de la nostra història,
dolça flor engrescada, ben viva,
que s’ho mira, silenciosa cambra.

Són imatges sense marges, bruns,
caminem a la nit més enigmàtica,
bicefàlia i un vers allà on trobar-nos,
els silencis ens volen plens de foscor,
doncs la nit no només és al cor, ànim,
ànima, ànim animat, dolç, entretant,
quan no calen les paraules, brotem,
i som, malgrat tot, el mateix reflex,
entre copes i miralls, tant propers,
tant estranys, humans, o no, animals,
ànimes, sense llenguatge, sense lletres,
l’atzar llença les cartes, sense taules,
sense més desig: Fer aquest camí,
o bé l’altre, que no és més, aquest,
aquell, el nostre, destí ben après.

Seguim! L’atzar ens du a la llum!

BiCefàlia I

Posted in Uncategorized on Març 30, 2010 by bicefalia

En GERARD escriu:

(Fotografia: Juan Miguel Morales)

Som dos línies de sortida
D’una mateixa carrera
Però aquest camí no té meta
Com a molt una mamella

Som dos bípars entre dàlies
Camuflats entre les branques
Som dos bistecs a la gàbia
Entortolligant les barbes

Som dos caps per un barret
Quatre mans per un violí
Vuit extremitats i un batec
Som parells en el destí

Som el fruit de l’encefàlia
Naveguem ni amb mar ni amb riu
Per la ruta que és dels pàries
Som dos i dos ous sense niu

Som dos ombres a la sorra
Esborrats per un eclipsi
Som dos soltes sense volta
Cavalcats sobre l’el·lipsi

Som dos someres despertes
Amb les orelles ben dretes
Som uns ulls a les palpentes

Bicefàlia… sempre alerta!!!

***

En DANIEL escriu:

(Fotografia: Josep Tomàs)

Dos reflexes sense domini ni lloc,
dues ànimes aprenent dels astres,
un somriure, una abraçada, plens.

Observem el món, dues llengües,
dins una mateixa llengua, i resta,
resta la veu si no tens aquella llum.

Brotem, anem, venim, tot al sac,
de casa a la platja dels vells somnis,
ressorgim d’arreu, arribant, sabent,
que la bicefàlia és mirada oberta dual,
mentre passem pels carrerons xops,
després de tardes a l’univers glacial.

Anirem, de la mà, de la llengua,
allà on cicatritzen les ferides,
amb mans obertes al somriure,
prendrem amb força el nou sol,
la lluna i els astres, el dolç vol.

El darrer vers ens du a la bicèfala utopia,
aquella que tens a la mirada translúcida.

A dues mans, a dues, veus, món dual,
dualitat de pàgines, dualitat als pols,
l’equador té la força de l’equilibri, nu,
d’aquell que ens vertebra, enllà de tot.

Serem sempre presents, lluitem arreu.