Bicefàlia VIII

En un desembre de fam al ventre
de la imaginació marítima
cel rogent de blanca nit dolça,
al compàs del run run que fa la sang,
corrent pel cos cap al cervell
pintant de paisatges de puja en blanc i negre,
a les finestres de les paraules
nues són les imatges retrobades,
entre la tendresa del traç veloç,
per l’espinada del castell de carn i ossos,
circules vestida de pell i desig
com una llum que canta amb veu de sirena,
les albes dansen balls acrobàtics
de nit s’encenen les llums del castell,
amb una mirada d’estels i clarors.
I quan més fred és el meu pols sincopat
i més gran és el foc del meu rebost,
obres la porta entre les torres de les teves muralles,
allà on la mar es desferma, ferma,
la llavor del cor de la claror,
llum plena de la tendresa,
pedra filosofal de l’amor.

 

Gerard escriu

Daniel escriu