Bicefàlia X

Posted in Uncategorized on octubre 28, 2011 by bicefalia

Tinc els dits plens de dubtes
i l’esquena vestida de punxes,
com un punk a la deixalleria
tornaria a ser aquell estel
que veig per la finestra oberta
on la mort m’espia i m’espera.
Aquella ombra sempre alerta
com una arma amb mà dubtosa,
com una febre mal apresa
que despulla la vida i l’escena.
El suïcidi mai ha estat…
…el meu fort… no…
La roda no és pels covards
i he de saber on em llença.
Va girant, el fred no glaça,
malgrat aquella llum fosca
que em talla el cor amb l’espasa,
i apaga la veu de l’aire.
No he après més de la vida
sinó de la mort si no em mires.
Com un relat que no té mida
fins que no arriba a port el darrer mot
i aleshores despertes ganes de viure,
aturant les estones,
de sobte deixes d’escriure i t’aixeques,
i et sents fora de pell i de merda,
desfermes l’ira dels Déus
que llencen pols d’odi a la terra.

* * *

Gerard escriu

Daniel escriu

Pols gitano (G.Quintana/D.Ferrer)

Posted in Uncategorized on febrer 24, 2011 by bicefalia

Qui té mare menja coca, i qui no en té es fa fotre
Qui té Asos menja nassos, qui té una escala, masos.
Qui té merda menja mosques, qui beu la llum pixa a les fosques.
Qui té te beu algues, qui es despulla menja fades.
Tria una carta i escolta, no la miris fins que et vegis morta.
Desfulla la imatge i volta les cartes… Hi ha aranyes?
Les teranyines al darrera i al davant va la resposta.
Si la mires amb força, ella treu l’As, al cabàs!
Si la toques i és ben tova, és la puta, cap a l’olla!
Mira com roda, fa espirals tous a les imatges toves,
gira que gira, escup vitralls aguts des dels eixos de la roda
policromats dins acer d’argent, sorgeixen i reneixen,
en fila índia com horitzons d’encens al vers
les dolces melodies de les flautes fan la resta,
qui aventura té ventura i desventura si no aventura,
les ventures aventurades ‘advertuen’ adverbis versats,
de nervis trasbalsats per ventres d’espessa natura,
i la tranquil·litat de veure’s ‘entil·lat’ a Drassanes,
qui no té res més a dir ressegueix les ombres de les ratlles
i qui té a dir no es veu a cap lletra del cartell,
amb una mà fa cal·ligrafia i amb l’altre es fa palles
amb un peu fa rodar la melodia i amb l’altra la dolçaina.
Bicefàlia ambidestra que la tonada acompanya
i la tornada fa temps que no l’he pas oblidada…
És la que marca el compàs de cada ferma bategada
i als carrerons plens de cançons no obliden el traç,
hi ha casualitats que no enganyen, que et vencen el braç
i del pols al pols hi ha cartes que fan formes a les cantonades
amb dolor en el cant i lletres ben esmolades i mirades de navalla
el crit mai no és prou si l’ase i el bou no fan un salt moll.
El crim és bo pel brou, os de pernil i del pollastre, el coll.

***

Gerard escriu

Daniel escriu

Partida de Rocker amb el mirall (G.Quintana/D.Ferrer)

Posted in Uncategorized on febrer 24, 2011 by bicefalia

 

…A Daniel

Pagaré els capgirells dels dies arxivats als rocs,
records estimbats als marges del meu tros de cor,
donaré un avançament amb versos escrits amb els dits,
amors escurats amb pa d’abans d’ahir al cul del vol.

*

Em miraré al mirall on faig voltes d’all,
es reparteix com un peix que ja no es traeix,
neix en mi una força capaç de res,
de res que no sigui capgirar el cervell/mirall vell.

*

Del dit al fet que empeny el canó en la nit
que depèn sempre el fet, més que de la ment, del dit,
gruixut i endurit, amb olor de pebrots insubordinats,
i tel de cebes morades, que fan plorar els penedits.

*

Perdo les defenses en el rugir del teu bes penedit.
L’imprevist d’ahir ens porta al ventre matiner,
amb la fosca llum del desembre automàtic,
en el vers encès del que no arribarà mai… Més.

*

He estripat el ventre de la terra adormida
i m’he menjat els brots de les seves esquerdes
per agafar forces i endinsar-me cap als cims
invertits del teu recte, camí de les velles merdes.

*

I va agafar la carretera de les belles fades.
aquelles que aixafen cranis de feixistes.
“Gora Gore” -va dir-se- i va anar cap al far,
el somriure de desitjos “hardcors”.

*

Penjada a un ‘pirulí’ de la Diagonal, sobre el cel de Macià,
la mirada lliure i desafiant, travessa els meus anys,
la veu de l’esclat, de la poesia que no es vol depilar,
Patti Smith sobreviu com un far a la tempesta del Palau, allà a Màtrix.

*

Entreveiem majúscules ‘MATRIXADES’, amb la veu lleu,
amb el desig als estels dolços com el marbre…
el sentiment del desig conquerit i adquirit…
esdevé full blanc de paper entristit… Al pit.

*

I ara us dic, bona nit malparits, no sé si esteu desperts o adormits
només vull deixar escrit altre cop aquest crit
i això és per dir, en tres paraules i prou, tot el que un dia vaig sentir
quan vaig travessar el forat del pany i vaig girar la clau de mi.

*

Les estrelles més belles eren l’edèn tricomat,
les cartes més altes al sortir de la ciutat,
en els llums apagats dels darrers gats,
al far de les gates llunyanes… I properes.

***

Gerard escriu

Daniel escriu

Bicefàlia IX

Posted in Uncategorized on desembre 14, 2010 by bicefalia

Estem escrivint sobre un tros de passat
en forma d’agenda de l’any 2000,
l’any que començava el futur del món,
i des d’aquí podem dir sense por a incidir
en un present que és de futur avui aquí.
Ara les coses són futur d’estels,
llum arreu del passat de mel,
de tros de cel, de passes i anhels,
cal reconquerir el vell somni,
l’orgasme mental i corporal.
Ahir les formes eren de fum de somnis desperts
llençats al cel amb sagetes de vent
que avui encara corrent perseguim,
aprenent a volar per les carreteres del cel,
que havíem d’inventar abans de tu.
El vel del cel és un tresor al cor,
el vent de ponent ara és llevant,
cim un encanteri ànima-animal,
que desperti i desvetlli, els segles,
guarits per les imatges tortes.
Per un forat de cuc resseguirem les paraules,
que anem dictant a les orelles del temps.

Gerard escriu

Daniel escriu

Bicefàlia VIII

Posted in Uncategorized on desembre 14, 2010 by bicefalia

En un desembre de fam al ventre
de la imaginació marítima
cel rogent de blanca nit dolça,
al compàs del run run que fa la sang,
corrent pel cos cap al cervell
pintant de paisatges de puja en blanc i negre,
a les finestres de les paraules
nues són les imatges retrobades,
entre la tendresa del traç veloç,
per l’espinada del castell de carn i ossos,
circules vestida de pell i desig
com una llum que canta amb veu de sirena,
les albes dansen balls acrobàtics
de nit s’encenen les llums del castell,
amb una mirada d’estels i clarors.
I quan més fred és el meu pols sincopat
i més gran és el foc del meu rebost,
obres la porta entre les torres de les teves muralles,
allà on la mar es desferma, ferma,
la llavor del cor de la claror,
llum plena de la tendresa,
pedra filosofal de l’amor.

 

Gerard escriu

Daniel escriu

Bicefàlia VII

Posted in Uncategorized on desembre 14, 2010 by bicefalia

I potser correm només perquè volem
imaginem i somniem i sentim
fins que les sensacions creen el que és cert.
Creem i vivim al ritme de la il·lusió,
imaginem el món que ens somriu,
l’abracem amb el destí que ens besa,
i que de tant en tant, tentineja i
ens escup a la cara i ens mostra
la carcassa de Micky Mouse del llop pollós.
En Panoràmix es vesteix de xarxa
mentre ens televisa la imatge
milers de llums de colors intensos,
de perfils flotants i immensos
que arrosseguen els desitjos i les pors
cap a les profunditats de la tarda solejada.
Suquem el suc amb ales de nou perfum,
fem fum, albada plena de llums, molls,
penetrem la fonda poesia del temps.
Caminem mirant de no trepitjar massa paraules
i triem les millors per fer una muntanya
a la que pujar per observar el buit als nostres peus.

 

Gerard escriu

Daniel Escriu

Bicefàlia VI

Posted in Uncategorized on desembre 14, 2010 by bicefalia

Em costa d’acceptar
que algú regui les flors
del jardí que estimo encara.
Que creixi el verd més bonic
no té sentit dins la foscor,
hi ha color quan visc sense claror?
Però per més que desespero
sempre s’acaba encenent una llum endins,
de somni, de desig, d’aventura i vida.
I m’aixeco, no em vull enfonsar,
nedaré amb la força del vers,
escriuré per sorgir del forat tort,
del racó del budell d’un ase mort,
per on l’aire no hi passa
ni s’hi perd el temps ni la sort.
Aquí el món no té jardí ni somni,
som nosaltres els qui imaginem
allò que volem amb qui volem i volem…

 

Daniel escriu

Gerard escriu

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.