Bicefàlia X

Tinc els dits plens de dubtes
i l’esquena vestida de punxes,
com un punk a la deixalleria
tornaria a ser aquell estel
que veig per la finestra oberta
on la mort m’espia i m’espera.
Aquella ombra sempre alerta
com una arma amb mà dubtosa,
com una febre mal apresa
que despulla la vida i l’escena.
El suïcidi mai ha estat…
…el meu fort… no…
La roda no és pels covards
i he de saber on em llença.
Va girant, el fred no glaça,
malgrat aquella llum fosca
que em talla el cor amb l’espasa,
i apaga la veu de l’aire.
No he après més de la vida
sinó de la mort si no em mires.
Com un relat que no té mida
fins que no arriba a port el darrer mot
i aleshores despertes ganes de viure,
aturant les estones,
de sobte deixes d’escriure i t’aixeques,
i et sents fora de pell i de merda,
desfermes l’ira dels Déus
que llencen pols d’odi a la terra.

* * *

Gerard escriu

Daniel escriu

Pols gitano (G.Quintana/D.Ferrer)

Qui té mare menja coca, i qui no en té es fa fotre
Qui té Asos menja nassos, qui té una escala, masos.
Qui té merda menja mosques, qui beu la llum pixa a les fosques.
Qui té te beu algues, qui es despulla menja fades.
Tria una carta i escolta, no la miris fins que et vegis morta.
Desfulla la imatge i volta les cartes… Hi ha aranyes?
Les teranyines al darrera i al davant va la resposta.
Si la mires amb força, ella treu l’As, al cabàs!
Si la toques i és ben tova, és la puta, cap a l’olla!
Mira com roda, fa espirals tous a les imatges toves,
gira que gira, escup vitralls aguts des dels eixos de la roda
policromats dins acer d’argent, sorgeixen i reneixen,
en fila índia com horitzons d’encens al vers
les dolces melodies de les flautes fan la resta,
qui aventura té ventura i desventura si no aventura,
les ventures aventurades ‘advertuen’ adverbis versats,
de nervis trasbalsats per ventres d’espessa natura,
i la tranquil·litat de veure’s ‘entil·lat’ a Drassanes,
qui no té res més a dir ressegueix les ombres de les ratlles
i qui té a dir no es veu a cap lletra del cartell,
amb una mà fa cal·ligrafia i amb l’altre es fa palles
amb un peu fa rodar la melodia i amb l’altra la dolçaina.
Bicefàlia ambidestra que la tonada acompanya
i la tornada fa temps que no l’he pas oblidada…
És la que marca el compàs de cada ferma bategada
i als carrerons plens de cançons no obliden el traç,
hi ha casualitats que no enganyen, que et vencen el braç
i del pols al pols hi ha cartes que fan formes a les cantonades
amb dolor en el cant i lletres ben esmolades i mirades de navalla
el crit mai no és prou si l’ase i el bou no fan un salt moll.
El crim és bo pel brou, os de pernil i del pollastre, el coll.

***

Gerard escriu

Daniel escriu

Partida de Rocker amb el mirall (G.Quintana/D.Ferrer)

 

…A Daniel

Pagaré els capgirells dels dies arxivats als rocs,
records estimbats als marges del meu tros de cor,
donaré un avançament amb versos escrits amb els dits,
amors escurats amb pa d’abans d’ahir al cul del vol.

*

Em miraré al mirall on faig voltes d’all,
es reparteix com un peix que ja no es traeix,
neix en mi una força capaç de res,
de res que no sigui capgirar el cervell/mirall vell.

*

Del dit al fet que empeny el canó en la nit
que depèn sempre el fet, més que de la ment, del dit,
gruixut i endurit, amb olor de pebrots insubordinats,
i tel de cebes morades, que fan plorar els penedits.

*

Perdo les defenses en el rugir del teu bes penedit.
L’imprevist d’ahir ens porta al ventre matiner,
amb la fosca llum del desembre automàtic,
en el vers encès del que no arribarà mai… Més.

*

He estripat el ventre de la terra adormida
i m’he menjat els brots de les seves esquerdes
per agafar forces i endinsar-me cap als cims
invertits del teu recte, camí de les velles merdes.

*

I va agafar la carretera de les belles fades.
aquelles que aixafen cranis de feixistes.
“Gora Gore” -va dir-se- i va anar cap al far,
el somriure de desitjos “hardcors”.

*

Penjada a un ‘pirulí’ de la Diagonal, sobre el cel de Macià,
la mirada lliure i desafiant, travessa els meus anys,
la veu de l’esclat, de la poesia que no es vol depilar,
Patti Smith sobreviu com un far a la tempesta del Palau, allà a Màtrix.

*

Entreveiem majúscules ‘MATRIXADES’, amb la veu lleu,
amb el desig als estels dolços com el marbre…
el sentiment del desig conquerit i adquirit…
esdevé full blanc de paper entristit… Al pit.

*

I ara us dic, bona nit malparits, no sé si esteu desperts o adormits
només vull deixar escrit altre cop aquest crit
i això és per dir, en tres paraules i prou, tot el que un dia vaig sentir
quan vaig travessar el forat del pany i vaig girar la clau de mi.

*

Les estrelles més belles eren l’edèn tricomat,
les cartes més altes al sortir de la ciutat,
en els llums apagats dels darrers gats,
al far de les gates llunyanes… I properes.

***

Gerard escriu

Daniel escriu

Bicefàlia IX

Estem escrivint sobre un tros de passat
en forma d’agenda de l’any 2000,
l’any que començava el futur del món,
i des d’aquí podem dir sense por a incidir
en un present que és de futur avui aquí.
Ara les coses són futur d’estels,
llum arreu del passat de mel,
de tros de cel, de passes i anhels,
cal reconquerir el vell somni,
l’orgasme mental i corporal.
Ahir les formes eren de fum de somnis desperts
llençats al cel amb sagetes de vent
que avui encara corrent perseguim,
aprenent a volar per les carreteres del cel,
que havíem d’inventar abans de tu.
El vel del cel és un tresor al cor,
el vent de ponent ara és llevant,
cim un encanteri ànima-animal,
que desperti i desvetlli, els segles,
guarits per les imatges tortes.
Per un forat de cuc resseguirem les paraules,
que anem dictant a les orelles del temps.

Gerard escriu

Daniel escriu

Bicefàlia VIII

En un desembre de fam al ventre
de la imaginació marítima
cel rogent de blanca nit dolça,
al compàs del run run que fa la sang,
corrent pel cos cap al cervell
pintant de paisatges de puja en blanc i negre,
a les finestres de les paraules
nues són les imatges retrobades,
entre la tendresa del traç veloç,
per l’espinada del castell de carn i ossos,
circules vestida de pell i desig
com una llum que canta amb veu de sirena,
les albes dansen balls acrobàtics
de nit s’encenen les llums del castell,
amb una mirada d’estels i clarors.
I quan més fred és el meu pols sincopat
i més gran és el foc del meu rebost,
obres la porta entre les torres de les teves muralles,
allà on la mar es desferma, ferma,
la llavor del cor de la claror,
llum plena de la tendresa,
pedra filosofal de l’amor.

 

Gerard escriu

Daniel escriu

Bicefàlia VII

I potser correm només perquè volem
imaginem i somniem i sentim
fins que les sensacions creen el que és cert.
Creem i vivim al ritme de la il·lusió,
imaginem el món que ens somriu,
l’abracem amb el destí que ens besa,
i que de tant en tant, tentineja i
ens escup a la cara i ens mostra
la carcassa de Micky Mouse del llop pollós.
En Panoràmix es vesteix de xarxa
mentre ens televisa la imatge
milers de llums de colors intensos,
de perfils flotants i immensos
que arrosseguen els desitjos i les pors
cap a les profunditats de la tarda solejada.
Suquem el suc amb ales de nou perfum,
fem fum, albada plena de llums, molls,
penetrem la fonda poesia del temps.
Caminem mirant de no trepitjar massa paraules
i triem les millors per fer una muntanya
a la que pujar per observar el buit als nostres peus.

 

Gerard escriu

Daniel Escriu

Bicefàlia VI

Em costa d’acceptar
que algú regui les flors
del jardí que estimo encara.
Que creixi el verd més bonic
no té sentit dins la foscor,
hi ha color quan visc sense claror?
Però per més que desespero
sempre s’acaba encenent una llum endins,
de somni, de desig, d’aventura i vida.
I m’aixeco, no em vull enfonsar,
nedaré amb la força del vers,
escriuré per sorgir del forat tort,
del racó del budell d’un ase mort,
per on l’aire no hi passa
ni s’hi perd el temps ni la sort.
Aquí el món no té jardí ni somni,
som nosaltres els qui imaginem
allò que volem amb qui volem i volem…

 

Daniel escriu

Gerard escriu

Bicefàlia V

Paradís cap al passadís (D.Ferrer/G.Quintana)

Passen les passes pel passadís cap al paradís,
obren llisquets que escapcen la closca de l’eclipsi
entre la lluna dels teus ulls i el sol del cargol
i l’enyor del poll que havia mamat la sang de la teva nit mental,
tots tenim un llop que habita al passadís del paradís
i una closca dins la que ballem lliures fins que cau el vel de la nit,
vel a vel encenem eclipsi, lluna, sol, cargol… i nit.

Volen les ales blaves de l’horitzó rogent cap al nou encís
mentre les ales de foc són ales blanques, roents,
i les ales verdes es podreixen al fons de caixes fosques, d’acer infinit.
Es fonen amb el desig, misticisme al mirall del paradís,
sense fons, cauen poemes rosegades tacades de llavis imprudents,
passatgers del vers darrer, volem a mitjanit, plegats,
sobre estores de fum angelat filades amb llum d’etern estiu
sàvies, les àvies, teixeixen somnis a la llum de la llar de cel,
amb els ossos lleugers coberts de cuir embellit per la generositat del temps
creuen les cames, llueixen les botes, llueix tot l’acer
carreteres de plata i camps de ferralla, seguint les petjades del vent
carrerons plens de matolls, de palla, tiges de flors salvatges,
la lluna és una espina, un ganivet de punxa pàl·lida, una falç que ens desmaquilla.

Daniel escriu

Gerard escriu

Bicefàlia IV

Clímax gòtic (G.Quintana/D.Ferrer)

Sargantanes i llambordes vora el pi,
les antenes atentes a les illes valentes,
i les bosses de brossa amb els budells oberts
com esquelets de pintura obtusa a les deixalles
on les mans fredes troben eines contra l’absència,
i les calentes fan un niu, un cau, a les veles,
on les tèbies jeuen amb un silenci de jutge,
tíbies, ossos, freds o fosos, juguen, sucosos,
tinc un secret al nas que avui desvetllaré,
i quan sorgeixi no us espanteu, no és cap creu
només l’olor del teu cos estès sobre la pau dels teus cabells,
el ventre sent que penetra una llum que ve d’arreu,
s’apaga i s’encén a una velocitat que no copsarem mai,
grinyolen les cames, xerriquen les dents, la llengua s’arronsa,
els segons són les restes d’ungles rosegades i els minuts són les pells,
ment a ment neix el sentiment de tenir-te complerta
la teva espinada es cargola i fa girar un cop més el temps,
torno a ser un nadó i el meu cos torna al teu ventre,
i esclato dins teu i esquitxem junts el cel com dos estels més,
mullem el gòtic, passatger entre passatges, ja tot és a dins.

Gerard escriu

Daniel escriu

BiCefàlia III

En GERARD escriu:

(Fotografia: Juan Miguel Morales)

Una cara sense creu
Un que mira al que no es mostra
Una zaga, no una figa, que no ziga
Un pany que no ha trobat la porta

Una nina fora d’ull
Un cor que no ha tastat la sang
Un sitar absent de raga
Un fang que no ha acollit amant

Un racó sense univers
Un microbi a un món estèril

Un poema sense vers
Un misteri a un forat negre

Creu que es mostra

Fent zigues rere la porta

Ulls que ploren sang

Raga eterna dels amants

Univers de pols estèril

Un misteri prou alegre

Bicefàlia en blanc i negre

Just abans del darrer vers

* * *

En DANIEL escriu:

(Fotografia: Josep Tomàs)

Res passa, tot reneix, creix,
es vesteix del millor perfum,
emergeix el fum, en un no-res,
perfumat quedava el primer bes,
el darrer, després de tot, morí,
en un pergamí fet de llàgrimes.

Salades com la mare de la mar,
dins el constant avançar mut,
emmudit pel crit del darrer sospir,
descalces les ones per seguir ací.

I caminem, nus d’ulls i de mel,
ens rebolquem amb mirada nua,
d’aquella mig diürna, mig nocturna,
farem entremaliadures sense mals,
sense molsa si la llum no brolla,
no rutlla, com una au moribunda.

Neixo quan moro i sempre aquí,
ací, allà, i encara més endins,
cercaré la penyora sense hora,
el destí del darrer vers marí,
canviaré el cert rumb de tot,
perquè les coses ja tornen,
es despullen com vent silent.

Després de tot, som el moment,
el just instant de penombra, llum,
i doncs, a la foscor brilla el cor,
brillants són les formes àcrates,
en elles el destí es fa sense marge,
sense masses ombres magres, àcides,
màgiques com les línies, mai opaques.

Callaré, abans al veu no sigui trampa,
abans no sigui parany, sento arreu,
les teves passes, mai, mai cansades.

El vers darrer, el darrer vers, a l’entrada,
tants anys bicèfals ara troben el cervell,
tantes dualitats han trobat el company,
la companya, la teva nina, d’ulls eterns.